Where are u from?

Aquesta tarda he recordat una anècdota que vam viure a New Orleans. Una noia, d'El Salvador, ens va preguntar d'on erem. En dir-li que veniem de Barcelona, ens va preguntar si parlàvem català. Nosaltres, òbviament, i ja una mica sorpresos, vam deixar anar un sí contundent. Però el que encara ens va cridar més l'atenció va ser quan va dir: "yo siempre he querido aprender esa lengua". Tot un honor i una caiguda de baba pel nostre país.
Avui, una conversa amb la Marta m'hi ha fet pensar, perquè ella me n'ha explicat una de millor. Ha conegut un noi de Munic a qui li pregunten: "ets alemany?" i contesta: "sóc bavarès, és com els de Barcelona que diuen que són catalans i no espanyols!".
Conclusió: mica en mica s'omple la pica i la nostra història es va coneixent.

Donar-nos un "gust"

Sovint quan et sents més còmode amb allò que tens, un petit cop de dits ho converteix tot en un polsim de color gris i apagat. Sovint quan la tranquil·litat impera en allò que t'agrada i t'hi sents còmode, tot s'acaba desmuntant. Potser és una crisi, una porta que es tanca, un mal moment; diuen, però, que tots aquests acaben compensats tard o d'hora. Diuen que les crisi són oportunitats, les portes que es tanquen s'obren i els mals moments passen. Sovint, però, crec que ens hem de donar el gust de sentir com tot es desmunta al nostre costat. I ho hem de poder fer sense la necessitat o l'obligació de ser feliços i creure que tot es repararà. Ara, això sí, és un "gust" que pel qual no ens podem deixar portar cada dia i durant massa temps. Només una estoneta de mal moment per després creure en aquells que diuen que les crisis són oportunitats i els mals moments passen.

L'estiu i les terrasses

Les terrasses fan estiu. Qui no ha dit mai aquesta frase, aparentment buida, però, alhora carregada d'un sentit. Avui he compartit una terrassa amb algú diferent i molt especial per mi. Hi ha persones i persones. Gent al costat de la qual has passat tantes coses que les paraules, a vegades, hi sobren. Que si saps que pateix, encara que no ho sembli, tu també pateixes. Gent que coneixes a la perfecció i que, sí, sempre lamentes veure massa poc. Quan la veus pensant, sentit i explicant, sobretot si saps que ho passa malament, et rebenta profundament no poder-hi fer res i, sobretot, no haver-te'n adonat abans.
Avui, amb l'ombra de la distància que em separa de la meva germana, m'he adonat que els mesos d'octubre i novembre seran molt durs: les tindre totes fora. La sort és que el desembre me les acostarà més. L'objectiu exprimir una d'elles fins llavors.

Vacances tancades

L'experiència de New Orleans s'ha acabat per nosaltres però tot just comença per ella. La vam deixar i sí, ho vam fer amb el cor en un puny. És difícil que algú que tant t'estimes estigui tant lluny de tu vivint una experiència tant gran i amb majúscules. Ho farà en un espai immillorable amb companys que, de ben segur, l'ajudaran. Però deixem ja el capítol de Nola i obrim el del retorn a la rutina, el so del despertador, la son que tanca les parpelles. Tot això, torna demà i amb un aire un tant original i pendent "del que durarà", però, això, ho deixarem per més endavant.

Un racó per la tristesa i la satisfacció

Les nostres cames (bé, un taxi) ens han portat avui a conèixer de primera mà els seus companys de viatge per aquesta ètapa que enceta. Hem conegut el seu coach i la veterana de l'equip a qui li he encarregat la tasca de fer de germana gran mentre un munt d'aigua em separi de la meva germaneta. El coach és una persona estricte, però alhora carregada d'efecte en les seves paraules i de serenor. Li parlava com el pare que serà mentre un oceà la separi dels qui realment ho són. La fins ara capitana de l'equip li ha donat les quatre claus per començar aquest periple per les ameriques. També ens les ha donat a nosaltres permeten que els nostres ulls coneguessin racons tant importants per ella com la seva habitació, el lloc on dinarà, l'aula de ciències o el gimnàs i la piscina. Òbviament, també hem donat un cop d'ull a un dels indrets on passarà més hores: la pista de tennis.

De tot plegat, de les sensacions, les paraules i l'espai et queda una sensació clarament agredolça. Dolça perquè és un petit paradís un espai amb tots els ets i uts carregat de comoditat, però agre perquè està a més de 10.000 quìlòmetres de casa. M'enduc una quasi certesa: serà feliç i viurà l'oportunitat de la seva vida!

Si voleu xafardejar http://www.uno.edu/

"Veure" el Barça fora de casa

Som culers. Els Saints no podem deixar mai enrere la febre pels colors blaugranes i avui aquests s'han ajuntat amb el nostre viatge a sis hores de diferència de casa! No hem aconseguit veure el partit com a tal, sinó que hem hagut d'escoltar la segona part per la ràdio, des de l'habitació de l'hotel i gràcies al Wifi del Holiday Inn. La primera part no l'hem oblidada, però un cartellet de l'ESPN ens ha fet creure que ens farien el partit endiferit a partir de les quatre de la tarda (11 de la nit, hora catalana). Ha estat una falsedat, fruit d'un misunderstanding o d'una il·lusió. Total que amb el twitter ens hem posat al dia i hem seguit la segona part via internet, en format ràdio.

Ara, jo escolto el Guardiola en roda de premsa abans d'emprendre de nou el camí per conèixer de primera mà les vicisituds d'aquesta ciutat diferent. Aquest matí, després d'una conversa divertida i tranquilitzadora amb els Sans des de Catalunya, hem acabat de conèixer de primera mà el nostre barri sota la calor asfixiant que ens està regalant New Orleans. De nou, hem detectat contrastos i hem arribat a la conclusió que aquesta ciutat està feta pel turisme dels mateixos americans i no pel turisme de fora del país. Ho hem deduït pel menjar, ens està costant menjar coses "europeitzades", un problema que no vam tenir a Nova York i per les botigues que hem acabat anomenant com "les típiques americanes". Ara, doncs, tocarà aterrar a la zona bussiness.

Ara, us presento uns amics que vaig conèixer ahir.

Per més detalls... un altre dia

Els Sains a New Orleans

Són pràcticament les 10 del matí. Necessitàvem una cura de son per reparar les més de 12 hores d'avió, sense comptar l'espera entre escales, que ens hem carregat a l'esquena. És un viatge diferent, té l'aire constant d'un comiat que, que vols que et digui, no ens ve gaire degust. Ella, però, ho mira tot amb la vista de qui sap que aquesta serà la seva ciutat d'acollida durant ves a saber quant. Nosaltres la mirem preguntant-nos si serà un bon allotjament per ella. Ella té por de complir o no expectatives. Un dubte que només alberga el seu cap, la resta sabem que ho farà amb escreix!

La ciutat té una humitat que pot arribar a resultar asfixiant, acompanyada per un aire americà barrejat amb l'europeu. No sé si us en feu idea! En qualsevol cas, les casetes petites, d'aire afrancesat (som al barri francès) fan parella amb grans edificis i cartells lluminosos. Una combinació tota estranya, però elegant i còmode! Avui ens toca fer camí fins al Mississipí que, de fet, no deixa de ser creuar dues travessies de carrers. Un gran riu que, ahir, des del taxi ja vem divisar a la distància. Ho farem esperant que sigui dilluns per conèixer de primera mà la University of New Orleans, la UNO, que serà la seva casa.

A tot això, amb menys de 12 hores d'acolliment a la ciutat ja hem descobert un lligam amb casa nostre. L'equip de futbol americà de New Orleans són els Saints de New Orleans. Hi veieu el lligam? :P

L'estrena

Ahir, en un viatge en tren a Barcelona, vaig decidir-me a obrir un racó, un espai, un petit indret on evocar els meus pensaments. I d'aquí neix aquest racó de pensar. No puc prometre qualitat, tampoc quantitat, però sí vocació i ganes d'escriure! Deixeu-me temps per adaptar-me al format i prometo anar informant!