A Cop de rock vull viure

La música forma part del nostre dia a dia. Ens construeix un escenari, una sonoritat i emmarca tot allò que ens envolta. Ahir, durant el musical a Cop de Rock, em vaig adonar que la música en català ha emmarcat la meva vida. Molts dels moments divertits o tristos dels meus pràcticament 26 anys d'història tenen com a lligam algunes de les cançons que van sonar durant el musical. Pocs minuts després del concert es pot dir que vaig passar la nit cantant, entre somnis, Boig per tu, Jo era el boig de la ciutat o Núria.
Aquell "rock català" és, com a mínim per mi, el precursos de tantes d'altres propostes en llengua catalana que farceixen els escenaris. Així que només em queda donar-los les gràcies!

El photo call

Entrevistant al Titot

Parlant amb un mogut Pep Sala

Ahhh!, i si em permeteu, us emmarco dues frases nacionalistes que van sonar durant Cop de Rock i que em van agradar: "jo canto en la llengua que somio" i "jo toco la bateria només en català".
Però no em vull oblidar d'una de més romàntica: "em vas dir que només volies sexe, ara he vingut a buscar l'amor".

Records

Això de poder tornar a veure Bola de Drac en català i de fer-ne un mini-reportatge m'ha fet recordar una d'aquelles fotografies d'infantesa que, no saps perquè, mai ningú pot esborrar. Quan jo era petita passava les tardes a casa la meva àvia. Teniem un estrany pacte: un dia vèiem Bola de Drac i l'altre el Dicciopinta amb el Josep Maria Bachs, el seu autèntic idol televisiu. Era el nostre acord tàcit per passar la tarda en companyia i que les dues poguessim gaudir de la nostra estona d'oci. Jo era molt petita, l'època Teo, perquè ens entenguem; però recordo clarament els seus: "Mireia, aquest nen fa patades tota l'estona" i les meves respostes: "àvia, lluita contra els dolents".
D'aquestes converses, fa més de 20 anys i, ho sento, només puc pensar que em sap molt greu que la meva germana no les hagi pogut tenir mai!

Reptes

Era un repte la constància d'escriure en aquest blog que, pel que veig, fa 11 dies que no compleixo. Avui, m'he llevat pensant en els reptes. Per mi, ara mateix, aquest paraula em fa creuar l'Atlàntic i recordar una conversa que vaig tenir amb la meva germana abans que ella comences aquesta gran aventura que està vivint. Però, ara, jo també n'encaro un. Els sentiments, encreuats. Per una banda, ganes o, potser fins i tot, ànsies. Ànsies de veure què serà, com serà i com es viurà. Però també "pànic" de saber si s'és capaç, si es pot assumir, si es pot aconseguir o si hem deixat la corda del cinturó massa deixada anar. Tampoc evites mirar enrere i pensar en allò que has fet durant tota la teva vida i que, ara, tens la sensació d'allunyar una mica, això sí, sense separar-te del micròfon.
Ho faig amb ganes i amb convicció. I, de fet, si el Pep té raó en allò de "si ens aixequem d'hora, sense retrets, som imparables", comença una etapa carregada d'èxits i, si més no, de proves que engresquen.

L'interruptor

A vegades, tot es redueix a apretar l'interruptor. A fer un clac. A canviar el xip i decidir que arrenques, que apretes i que som-hi tots! El que provoca el canvi, pot venir d'un camp de futbol, d'un sopar amb dues persones que són part de tu o de retrobar-te amb algú amb qui parles de feina com si el temps no hagués passat.
Conclusió: fer vida de poble, passar per un entorn que et sents teu i perquè no? Voler riure! Tot, tot plegat, també les converses amb qui coneixes de fa molt o amb qui vas conèixer una nit de missatges llorençans... Tot ajuda a fer el clic!
Consell: si ho necessiteu, feu el clic!