Era un repte la constància d'escriure en aquest blog que, pel que veig, fa 11 dies que no compleixo. Avui, m'he llevat pensant en els reptes. Per mi, ara mateix, aquest paraula em fa creuar l'Atlàntic i recordar una conversa que vaig tenir amb la meva germana abans que ella comences aquesta gran aventura que està vivint. Però, ara, jo també n'encaro un. Els sentiments, encreuats. Per una banda, ganes o, potser fins i tot, ànsies. Ànsies de veure què serà, com serà i com es viurà. Però també "pànic" de saber si s'és capaç, si es pot assumir, si es pot aconseguir o si hem deixat la corda del cinturó massa deixada anar. Tampoc evites mirar enrere i pensar en allò que has fet durant tota la teva vida i que, ara, tens la sensació d'allunyar una mica, això sí, sense separar-te del micròfon.
Ho faig amb ganes i amb convicció. I, de fet, si el Pep té raó en allò de "si ens aixequem d'hora, sense retrets, som imparables", comença una etapa carregada d'èxits i, si més no, de proves que engresquen.
Ho faig amb ganes i amb convicció. I, de fet, si el Pep té raó en allò de "si ens aixequem d'hora, sense retrets, som imparables", comença una etapa carregada d'èxits i, si més no, de proves que engresquen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada