Redecora't

Fa menys d'un mes que visc sola. Ja he pintat una habitació, he pujat un sofà i m'he creat una nova habitació. Encara, però, tinc la sensació de viure una provisionalitat. Quan sento un soroll, no puc evitar pensar. Mira, deu arribar l'Eli o l'Alba ja ha plegat. Però, no! Qualsevol soroll (per sort) no prové de casa, perquè quan jo tanco la porta ja no hi entra ningú més. Quan ho escrius sona trist, però el cert és que no ho és. És diferent i, fins i tot, gratificant, tot i que els records de l'etapa tancada em fan somriure.
Avui, després d'aquest mes "d'establiment" he decidit fer una mica de decoració al menjador que, després d'haver perdut alguns cd's, un equip de música i molts llibres, està quasi igual que fa prop de 3 setmanes. Ara, sobre una de les lleixes de l'estanteria hi descansa una fotografia. Entre les moltes que tenia, he escollit una meva i de la Marta que necessita una clara actualització. A part, he posat una de les fotos que, per mi, són de pensar: una de Llançà que també té molts anys. I quan m'he posat a redecorar, m'he recordat d'aquest petit blog oblidat i he decidit que, perquè no, aquest dia es mereix un post...
I després d'escriure, prossegueixo amb la redecoració. Totes les idees, són benvingudes. 

Tornar a casa!

La rutina se'ns menja i no ens deixa fer el que voldríem! A mi em passa cada cop amb més freqüència. Quan divendres vaig rebre la trucada del Jordi Rius convidant-me al B de Blog, vaig pensar: "Mare meva! Si fa mil dies que no actualitzes!". I res, des de divendres que penso que ho he de fer i ja em veieu, fent-ho una hora i mitja abans de l'entrevista.
Em fa il·lusió això que m'entrevistin, però el que em fa més gràcia és tornar a casa. Aquell petit racó del carrer Major és un dels llocs on he viscut un tant per cent molt alt de les meves hores dedicades al món de la ràdio, on he aprés i on he passat molts nervis. Avui i torno i prometo que, sinó avui demà, us explico com m'ha anat i us passo el link.
De fet, ho podeu descobrir per vosaltres mateixos a partir de les 20.30 a la 90.1. La ràdio de la gent com tu!

Les valoracions

Com ha estat l'any 2011? És una pregunta que correspon més aviat al mes de desembre, però una conversa entre copes de vi m'hi ha fet pensar. 12 mesos són complicats de valorar i, sobretot, difícils d'ajuntar en una sola paraula. Com no de gener a novembre, hi ha hagut moments positius, però també forces de tristos. La família ha perdut una persona silenciosa, però que, a mi, sempre m'havia omplert de calma; alhora, hem vist com la nostre petita creixia i volava lluny enllà. I, sobretot, se'ns ha caigut la baba en veure com se'n sortia malgrat la distància dels que sempre ens hem cregut imprescindibles.

Tot i això, sí, he de dir que ha estat un gran any: un any de descobriments, de nous fitxatges a la meva vida i, sobretot, de bons moments i somriures. L'any vinent ha de ser molt millor. L'objectiu sempre ha de ser aquest: que sempre sigui una mica millor!

Girona m'enamora!

Què és Girona? Fa tres dies que vaig arribar de la capital de la demarcació de Girona i he de confessar que he estat pensant en resumir aquella ciutat en tot just quatre ratlles. Per mi Girona és barreja entre modernitat i passat. Passejar pels carrers adoquinats del casc antic de la ciutat et pot traslladar a anys enrere: imagines cotxes de cavalls circulant i també robes medievals vestint-la vila. Però el cert és que també hi ha present: botigues repetides arreu, restaurants i molt turista buscant el millor enfoc per la seva instantània. Però Girona també és barreja entre muntanya i riu. Veure les cases de colors sobre el riu Onyar et deixa, inevitablement, embadalit. Tot plegat, a més, es complementa amb les banderes i insígnies que decoren els balcons de les cases pròximes a l'aigua del riu: moltes estelades recorden que és una ciutat que podria ser la capital de la Catalunya que tots voldríem; però, això, són figues d'un altre paner.
Us deixo un parell de moments Girona en forma d'imatge...

A Cop de rock vull viure

La música forma part del nostre dia a dia. Ens construeix un escenari, una sonoritat i emmarca tot allò que ens envolta. Ahir, durant el musical a Cop de Rock, em vaig adonar que la música en català ha emmarcat la meva vida. Molts dels moments divertits o tristos dels meus pràcticament 26 anys d'història tenen com a lligam algunes de les cançons que van sonar durant el musical. Pocs minuts després del concert es pot dir que vaig passar la nit cantant, entre somnis, Boig per tu, Jo era el boig de la ciutat o Núria.
Aquell "rock català" és, com a mínim per mi, el precursos de tantes d'altres propostes en llengua catalana que farceixen els escenaris. Així que només em queda donar-los les gràcies!

El photo call

Entrevistant al Titot

Parlant amb un mogut Pep Sala

Ahhh!, i si em permeteu, us emmarco dues frases nacionalistes que van sonar durant Cop de Rock i que em van agradar: "jo canto en la llengua que somio" i "jo toco la bateria només en català".
Però no em vull oblidar d'una de més romàntica: "em vas dir que només volies sexe, ara he vingut a buscar l'amor".

Records

Això de poder tornar a veure Bola de Drac en català i de fer-ne un mini-reportatge m'ha fet recordar una d'aquelles fotografies d'infantesa que, no saps perquè, mai ningú pot esborrar. Quan jo era petita passava les tardes a casa la meva àvia. Teniem un estrany pacte: un dia vèiem Bola de Drac i l'altre el Dicciopinta amb el Josep Maria Bachs, el seu autèntic idol televisiu. Era el nostre acord tàcit per passar la tarda en companyia i que les dues poguessim gaudir de la nostra estona d'oci. Jo era molt petita, l'època Teo, perquè ens entenguem; però recordo clarament els seus: "Mireia, aquest nen fa patades tota l'estona" i les meves respostes: "àvia, lluita contra els dolents".
D'aquestes converses, fa més de 20 anys i, ho sento, només puc pensar que em sap molt greu que la meva germana no les hagi pogut tenir mai!

Reptes

Era un repte la constància d'escriure en aquest blog que, pel que veig, fa 11 dies que no compleixo. Avui, m'he llevat pensant en els reptes. Per mi, ara mateix, aquest paraula em fa creuar l'Atlàntic i recordar una conversa que vaig tenir amb la meva germana abans que ella comences aquesta gran aventura que està vivint. Però, ara, jo també n'encaro un. Els sentiments, encreuats. Per una banda, ganes o, potser fins i tot, ànsies. Ànsies de veure què serà, com serà i com es viurà. Però també "pànic" de saber si s'és capaç, si es pot assumir, si es pot aconseguir o si hem deixat la corda del cinturó massa deixada anar. Tampoc evites mirar enrere i pensar en allò que has fet durant tota la teva vida i que, ara, tens la sensació d'allunyar una mica, això sí, sense separar-te del micròfon.
Ho faig amb ganes i amb convicció. I, de fet, si el Pep té raó en allò de "si ens aixequem d'hora, sense retrets, som imparables", comença una etapa carregada d'èxits i, si més no, de proves que engresquen.