Tornar a casa!

La rutina se'ns menja i no ens deixa fer el que voldríem! A mi em passa cada cop amb més freqüència. Quan divendres vaig rebre la trucada del Jordi Rius convidant-me al B de Blog, vaig pensar: "Mare meva! Si fa mil dies que no actualitzes!". I res, des de divendres que penso que ho he de fer i ja em veieu, fent-ho una hora i mitja abans de l'entrevista.
Em fa il·lusió això que m'entrevistin, però el que em fa més gràcia és tornar a casa. Aquell petit racó del carrer Major és un dels llocs on he viscut un tant per cent molt alt de les meves hores dedicades al món de la ràdio, on he aprés i on he passat molts nervis. Avui i torno i prometo que, sinó avui demà, us explico com m'ha anat i us passo el link.
De fet, ho podeu descobrir per vosaltres mateixos a partir de les 20.30 a la 90.1. La ràdio de la gent com tu!

Les valoracions

Com ha estat l'any 2011? És una pregunta que correspon més aviat al mes de desembre, però una conversa entre copes de vi m'hi ha fet pensar. 12 mesos són complicats de valorar i, sobretot, difícils d'ajuntar en una sola paraula. Com no de gener a novembre, hi ha hagut moments positius, però també forces de tristos. La família ha perdut una persona silenciosa, però que, a mi, sempre m'havia omplert de calma; alhora, hem vist com la nostre petita creixia i volava lluny enllà. I, sobretot, se'ns ha caigut la baba en veure com se'n sortia malgrat la distància dels que sempre ens hem cregut imprescindibles.

Tot i això, sí, he de dir que ha estat un gran any: un any de descobriments, de nous fitxatges a la meva vida i, sobretot, de bons moments i somriures. L'any vinent ha de ser molt millor. L'objectiu sempre ha de ser aquest: que sempre sigui una mica millor!

Girona m'enamora!

Què és Girona? Fa tres dies que vaig arribar de la capital de la demarcació de Girona i he de confessar que he estat pensant en resumir aquella ciutat en tot just quatre ratlles. Per mi Girona és barreja entre modernitat i passat. Passejar pels carrers adoquinats del casc antic de la ciutat et pot traslladar a anys enrere: imagines cotxes de cavalls circulant i també robes medievals vestint-la vila. Però el cert és que també hi ha present: botigues repetides arreu, restaurants i molt turista buscant el millor enfoc per la seva instantània. Però Girona també és barreja entre muntanya i riu. Veure les cases de colors sobre el riu Onyar et deixa, inevitablement, embadalit. Tot plegat, a més, es complementa amb les banderes i insígnies que decoren els balcons de les cases pròximes a l'aigua del riu: moltes estelades recorden que és una ciutat que podria ser la capital de la Catalunya que tots voldríem; però, això, són figues d'un altre paner.
Us deixo un parell de moments Girona en forma d'imatge...

A Cop de rock vull viure

La música forma part del nostre dia a dia. Ens construeix un escenari, una sonoritat i emmarca tot allò que ens envolta. Ahir, durant el musical a Cop de Rock, em vaig adonar que la música en català ha emmarcat la meva vida. Molts dels moments divertits o tristos dels meus pràcticament 26 anys d'història tenen com a lligam algunes de les cançons que van sonar durant el musical. Pocs minuts després del concert es pot dir que vaig passar la nit cantant, entre somnis, Boig per tu, Jo era el boig de la ciutat o Núria.
Aquell "rock català" és, com a mínim per mi, el precursos de tantes d'altres propostes en llengua catalana que farceixen els escenaris. Així que només em queda donar-los les gràcies!

El photo call

Entrevistant al Titot

Parlant amb un mogut Pep Sala

Ahhh!, i si em permeteu, us emmarco dues frases nacionalistes que van sonar durant Cop de Rock i que em van agradar: "jo canto en la llengua que somio" i "jo toco la bateria només en català".
Però no em vull oblidar d'una de més romàntica: "em vas dir que només volies sexe, ara he vingut a buscar l'amor".

Records

Això de poder tornar a veure Bola de Drac en català i de fer-ne un mini-reportatge m'ha fet recordar una d'aquelles fotografies d'infantesa que, no saps perquè, mai ningú pot esborrar. Quan jo era petita passava les tardes a casa la meva àvia. Teniem un estrany pacte: un dia vèiem Bola de Drac i l'altre el Dicciopinta amb el Josep Maria Bachs, el seu autèntic idol televisiu. Era el nostre acord tàcit per passar la tarda en companyia i que les dues poguessim gaudir de la nostra estona d'oci. Jo era molt petita, l'època Teo, perquè ens entenguem; però recordo clarament els seus: "Mireia, aquest nen fa patades tota l'estona" i les meves respostes: "àvia, lluita contra els dolents".
D'aquestes converses, fa més de 20 anys i, ho sento, només puc pensar que em sap molt greu que la meva germana no les hagi pogut tenir mai!

Reptes

Era un repte la constància d'escriure en aquest blog que, pel que veig, fa 11 dies que no compleixo. Avui, m'he llevat pensant en els reptes. Per mi, ara mateix, aquest paraula em fa creuar l'Atlàntic i recordar una conversa que vaig tenir amb la meva germana abans que ella comences aquesta gran aventura que està vivint. Però, ara, jo també n'encaro un. Els sentiments, encreuats. Per una banda, ganes o, potser fins i tot, ànsies. Ànsies de veure què serà, com serà i com es viurà. Però també "pànic" de saber si s'és capaç, si es pot assumir, si es pot aconseguir o si hem deixat la corda del cinturó massa deixada anar. Tampoc evites mirar enrere i pensar en allò que has fet durant tota la teva vida i que, ara, tens la sensació d'allunyar una mica, això sí, sense separar-te del micròfon.
Ho faig amb ganes i amb convicció. I, de fet, si el Pep té raó en allò de "si ens aixequem d'hora, sense retrets, som imparables", comença una etapa carregada d'èxits i, si més no, de proves que engresquen.

L'interruptor

A vegades, tot es redueix a apretar l'interruptor. A fer un clac. A canviar el xip i decidir que arrenques, que apretes i que som-hi tots! El que provoca el canvi, pot venir d'un camp de futbol, d'un sopar amb dues persones que són part de tu o de retrobar-te amb algú amb qui parles de feina com si el temps no hagués passat.
Conclusió: fer vida de poble, passar per un entorn que et sents teu i perquè no? Voler riure! Tot, tot plegat, també les converses amb qui coneixes de fa molt o amb qui vas conèixer una nit de missatges llorençans... Tot ajuda a fer el clic!
Consell: si ho necessiteu, feu el clic!

Where are u from?

Aquesta tarda he recordat una anècdota que vam viure a New Orleans. Una noia, d'El Salvador, ens va preguntar d'on erem. En dir-li que veniem de Barcelona, ens va preguntar si parlàvem català. Nosaltres, òbviament, i ja una mica sorpresos, vam deixar anar un sí contundent. Però el que encara ens va cridar més l'atenció va ser quan va dir: "yo siempre he querido aprender esa lengua". Tot un honor i una caiguda de baba pel nostre país.
Avui, una conversa amb la Marta m'hi ha fet pensar, perquè ella me n'ha explicat una de millor. Ha conegut un noi de Munic a qui li pregunten: "ets alemany?" i contesta: "sóc bavarès, és com els de Barcelona que diuen que són catalans i no espanyols!".
Conclusió: mica en mica s'omple la pica i la nostra història es va coneixent.

Donar-nos un "gust"

Sovint quan et sents més còmode amb allò que tens, un petit cop de dits ho converteix tot en un polsim de color gris i apagat. Sovint quan la tranquil·litat impera en allò que t'agrada i t'hi sents còmode, tot s'acaba desmuntant. Potser és una crisi, una porta que es tanca, un mal moment; diuen, però, que tots aquests acaben compensats tard o d'hora. Diuen que les crisi són oportunitats, les portes que es tanquen s'obren i els mals moments passen. Sovint, però, crec que ens hem de donar el gust de sentir com tot es desmunta al nostre costat. I ho hem de poder fer sense la necessitat o l'obligació de ser feliços i creure que tot es repararà. Ara, això sí, és un "gust" que pel qual no ens podem deixar portar cada dia i durant massa temps. Només una estoneta de mal moment per després creure en aquells que diuen que les crisis són oportunitats i els mals moments passen.

L'estiu i les terrasses

Les terrasses fan estiu. Qui no ha dit mai aquesta frase, aparentment buida, però, alhora carregada d'un sentit. Avui he compartit una terrassa amb algú diferent i molt especial per mi. Hi ha persones i persones. Gent al costat de la qual has passat tantes coses que les paraules, a vegades, hi sobren. Que si saps que pateix, encara que no ho sembli, tu també pateixes. Gent que coneixes a la perfecció i que, sí, sempre lamentes veure massa poc. Quan la veus pensant, sentit i explicant, sobretot si saps que ho passa malament, et rebenta profundament no poder-hi fer res i, sobretot, no haver-te'n adonat abans.
Avui, amb l'ombra de la distància que em separa de la meva germana, m'he adonat que els mesos d'octubre i novembre seran molt durs: les tindre totes fora. La sort és que el desembre me les acostarà més. L'objectiu exprimir una d'elles fins llavors.

Vacances tancades

L'experiència de New Orleans s'ha acabat per nosaltres però tot just comença per ella. La vam deixar i sí, ho vam fer amb el cor en un puny. És difícil que algú que tant t'estimes estigui tant lluny de tu vivint una experiència tant gran i amb majúscules. Ho farà en un espai immillorable amb companys que, de ben segur, l'ajudaran. Però deixem ja el capítol de Nola i obrim el del retorn a la rutina, el so del despertador, la son que tanca les parpelles. Tot això, torna demà i amb un aire un tant original i pendent "del que durarà", però, això, ho deixarem per més endavant.

Un racó per la tristesa i la satisfacció

Les nostres cames (bé, un taxi) ens han portat avui a conèixer de primera mà els seus companys de viatge per aquesta ètapa que enceta. Hem conegut el seu coach i la veterana de l'equip a qui li he encarregat la tasca de fer de germana gran mentre un munt d'aigua em separi de la meva germaneta. El coach és una persona estricte, però alhora carregada d'efecte en les seves paraules i de serenor. Li parlava com el pare que serà mentre un oceà la separi dels qui realment ho són. La fins ara capitana de l'equip li ha donat les quatre claus per començar aquest periple per les ameriques. També ens les ha donat a nosaltres permeten que els nostres ulls coneguessin racons tant importants per ella com la seva habitació, el lloc on dinarà, l'aula de ciències o el gimnàs i la piscina. Òbviament, també hem donat un cop d'ull a un dels indrets on passarà més hores: la pista de tennis.

De tot plegat, de les sensacions, les paraules i l'espai et queda una sensació clarament agredolça. Dolça perquè és un petit paradís un espai amb tots els ets i uts carregat de comoditat, però agre perquè està a més de 10.000 quìlòmetres de casa. M'enduc una quasi certesa: serà feliç i viurà l'oportunitat de la seva vida!

Si voleu xafardejar http://www.uno.edu/

"Veure" el Barça fora de casa

Som culers. Els Saints no podem deixar mai enrere la febre pels colors blaugranes i avui aquests s'han ajuntat amb el nostre viatge a sis hores de diferència de casa! No hem aconseguit veure el partit com a tal, sinó que hem hagut d'escoltar la segona part per la ràdio, des de l'habitació de l'hotel i gràcies al Wifi del Holiday Inn. La primera part no l'hem oblidada, però un cartellet de l'ESPN ens ha fet creure que ens farien el partit endiferit a partir de les quatre de la tarda (11 de la nit, hora catalana). Ha estat una falsedat, fruit d'un misunderstanding o d'una il·lusió. Total que amb el twitter ens hem posat al dia i hem seguit la segona part via internet, en format ràdio.

Ara, jo escolto el Guardiola en roda de premsa abans d'emprendre de nou el camí per conèixer de primera mà les vicisituds d'aquesta ciutat diferent. Aquest matí, després d'una conversa divertida i tranquilitzadora amb els Sans des de Catalunya, hem acabat de conèixer de primera mà el nostre barri sota la calor asfixiant que ens està regalant New Orleans. De nou, hem detectat contrastos i hem arribat a la conclusió que aquesta ciutat està feta pel turisme dels mateixos americans i no pel turisme de fora del país. Ho hem deduït pel menjar, ens està costant menjar coses "europeitzades", un problema que no vam tenir a Nova York i per les botigues que hem acabat anomenant com "les típiques americanes". Ara, doncs, tocarà aterrar a la zona bussiness.

Ara, us presento uns amics que vaig conèixer ahir.

Per més detalls... un altre dia

Els Sains a New Orleans

Són pràcticament les 10 del matí. Necessitàvem una cura de son per reparar les més de 12 hores d'avió, sense comptar l'espera entre escales, que ens hem carregat a l'esquena. És un viatge diferent, té l'aire constant d'un comiat que, que vols que et digui, no ens ve gaire degust. Ella, però, ho mira tot amb la vista de qui sap que aquesta serà la seva ciutat d'acollida durant ves a saber quant. Nosaltres la mirem preguntant-nos si serà un bon allotjament per ella. Ella té por de complir o no expectatives. Un dubte que només alberga el seu cap, la resta sabem que ho farà amb escreix!

La ciutat té una humitat que pot arribar a resultar asfixiant, acompanyada per un aire americà barrejat amb l'europeu. No sé si us en feu idea! En qualsevol cas, les casetes petites, d'aire afrancesat (som al barri francès) fan parella amb grans edificis i cartells lluminosos. Una combinació tota estranya, però elegant i còmode! Avui ens toca fer camí fins al Mississipí que, de fet, no deixa de ser creuar dues travessies de carrers. Un gran riu que, ahir, des del taxi ja vem divisar a la distància. Ho farem esperant que sigui dilluns per conèixer de primera mà la University of New Orleans, la UNO, que serà la seva casa.

A tot això, amb menys de 12 hores d'acolliment a la ciutat ja hem descobert un lligam amb casa nostre. L'equip de futbol americà de New Orleans són els Saints de New Orleans. Hi veieu el lligam? :P

L'estrena

Ahir, en un viatge en tren a Barcelona, vaig decidir-me a obrir un racó, un espai, un petit indret on evocar els meus pensaments. I d'aquí neix aquest racó de pensar. No puc prometre qualitat, tampoc quantitat, però sí vocació i ganes d'escriure! Deixeu-me temps per adaptar-me al format i prometo anar informant!